L’obra de Jannis Kounellis és un viatge en el temps, l’odissea d’una insistència o el reintegrament obsessiu d’unes idees que han de destil·lar-se amb un sentit nou. Infiltrar-se en la història és com endinsar-se en l’oceà per abandonar-se a un laberint sense parets. Ell mateix va encertar a definir-se com un home antic i un pintor modern. Perquè la seva visió és arqueològica, com una excavació en la memòria que s’assenta en una relectura crítica del passat interpretada des del seu llenguatge particular, radicalment contemporani. En aquest cas, aquesta exposició emergeix com una mena de peci a partir d’una sèrie d’elements que al·ludeixen al viatge, la migració i els mitjans de transport marítims, fonamentals en la globalització, encara que ja gairebé obsolets. Kounellis expressa una enyorança per la pèrdua de la dimensió poètica del viatge en l’era industrial i aquesta mostra transmet aquesta sensació de desplaçament físic i emocional.
La instalación principal está conformada por un conjunto de nueve velas venecianas dispuestas en forma de abanico, evocando historias de navegación, memoria e historia. En esta obra, las velas, que abarcan desde el siglo XVII hasta épocas más recientes, simbolizan el patrimonio cultural de Venecia y su conexión con el Mediterráneo, pero también la nostalgia crítica respecto a la transformación del comercio marítimo y la ausencia de la huella del individuo en la industria de su presente. Estas velas son pinturas que nos recuerdan cómo los veleros eran adornados con marcas que identificaban esos barcos y su tripulación, en muchos casos con formas que suponían cierta protección en su condición religiosa. Es, por tanto, una especie de lamento y homenaje, una advertencia de que cada historia es importante.
La instal·lació principal està formada per un conjunt de nou veles venecianes disposades en forma de ventall, evocant històries de navegació, memòria i història. En aquesta obra, les veles, que abracen des del segle XVII fins a èpoques més recents, simbolitzen el patrimoni cultural de Venècia i la seva connexió amb la Mediterrània, però també la nostàlgia crítica davant la transformació del comerç marítim i l’absència de la petjada de l’individu en la indústria del seu present. Aquestes veles són pintures que ens recorden com els velers eren decorats amb marques que identificaven aquells vaixells i la seva tripulació, sovint amb formes que suposaven una certa protecció en la seva condició religiosa. És, per tant, una mena de lament i homenatge, un advertiment que cada història és important.
«Jannis Kounellis. Laberint sense parets» reflecteix i s’assenta en la infantesa de l’artista al port del Pireu i en el seu vincle amb la mar com a espai d’intercanvi cultural. Aquestes obres tenen l’aroma de l’origen, d’allò mitològic, de l’escenari del viscut o heretat. El mateix artista ho ha explicat en diverses ocasions afirmant que no existeix una tradició en fred, i és en aquesta sensació de viatge on millor podem situar la seva atracció pel laberint, una qüestió que va molt més enllà dels seus dibuixos. Perquè el viatge no és només un moviment físic, sinó també un viatge vital que va conformant la nostra identitat a través dels contextos, llocs, cultures i experiències canviants que anem trobant.
Kounellis sempre es va sentir fascinat per allò llunyà, per endinsar-se en nous horitzons. El desplaçament és una circumstància contemporània, i és en aquest sentit que hem d’entendre el laberint, que des d’un punt de vista filosòfic simbolitza el camí iniciàtic cap a la saviesa, una porta d’entrada al desafiament intel·lectual que suposa abraçar la incertesa i descobrir que a cada racó habita un nou començament sense resposta definitiva, que convida a continuar explorant. El laberint és així un viatge interior, un abismar-se en la recerca del centre perdut. El laberint és l’eco de la història.